Les paraules del sol

Scent of a Woman - Tango - Classic Quartet

2012-03-03T12:31:00.001+01:00

(fragment) Jo confesso - Jaume Cabré

2012-02-25T05:07:00.004+01:00

La senyora Ardèvol va començar a tamborinar a la taula amb els dits imitant a posta el gest del millor detectiu del món. Llavors va mirar el senyor Berenguer i li va passar això, això i això, que eren relacions d'un centenar d'objectes estafats a la casa. El senyor Berenguer va mirar, amb cara de fàstic, el primer això i ja en va tenir prou. Com carall aquella dona havia pogut...

-- M'hi ha ajudat la Cecília -va dir la mare com si sabés endevinar-li els pensaments, com feia amb mi-. Jo sola no hauria pogut.

Mala puta l'una, mala puta l'altra. Això em passa per treballar amb dones, collons.

-- Des de quan fa aquesta pràctica il·legal contra els interessos de la casa?

Silenci digne, com el de Jesús davant Pilat.

-- Des de sempre?

Silenci encara més digne, superant Jesús.

-- L'hauré de denunciar.
-- Ho feia amb permís del senyor Ardèvol.
-- Creu-t'ho.
-- Dubtes de la meva honorabilitat?
-- I tant! I per quina raó el meu marit li deixava estafar-nos?
-- No és estafar ningú: és ajustar preus.
-- I per quina raó el meu marit li deixava ajustar preus?
-- Perquè reconeixia que el meu sou era baix si mirem el que jo feia per la casa.
-- Per què no l'hi pujava?
-- Això, pregunti-l'hi a ell. Perdó. Però és així.
-- Té algun document que ho avali?
-- No. Tot era de paraula.
-- Doncs l'hauré de denunciar.
-- Sap per què la Cecilia li ha donat aquests rebuts?
[...]
.
.
.
[...]
-- Ja li he dit que no me'n crec ni una paraula. I sé què em dic.
-- Vosté mateixa. Suposo que m'he de buscar una altra feina.
-- No. Cada mes em va tornant el que ha robat i podrà continuar treballant aquí.
-- M'estimo més anar-me'n.
-- Doncs llavors el denunciaré, senyor Berenguer.

La mare va treure, de la seva cartera, un full amb unes xifres.

-- El sou a partir d'ara. I aquí, eh, la part que no cobrarà en concepte de devolució. Estic disposada que em torni fins a l'últim ral i des de la presó no me'l tornaria. Sí o sí, senyor Berengué?

El senyor Berenguer obria i tancava la boca com un peix. I encara va haver de sentir l'alè de la senyora Ardèvol que s'havia incorporat i, abocada damunt la taula, li deia cara a cara, amb veu suau, que si resulta que a mi em passa alguna cosa estranya, sàpiga que he guardat totes les informacions i les instruccions per a la polícia a la caixa forta d'un notari a Barcelona, el vint-i-u de març de mil nou-cents cinquanta-vuit; signat, Carme Bosch d'Ardèvol. Jo, ics, ics, ics, notari, en dono fe. I després d'un altre silenci va repetir sí o sí, senyor Berenguer?

[...]

La mare parlava com Old Shatterhand, una mica pinxo. Em va agradar. Carson i Àguila Negra al·lucinaven fins al punt que Àguila Negra, al vespre, em va demanar, i li ho vaig denegar, de passar a dir-se Winetou. La mare li havia dit passi-ho bé i encara ni s'havien aixecat! D'ençà que feia anar la xurriaca a la botiga havia adquirit un bon sentit de l'escenificació. (...)

Jaume Cabré havia descrit la senyora Carme Bosh, deixarem estar això "d'Ardèvol", perquè li dóna importància per ser l'esposa de Fèlix, com una dona dòcil, resignada i, aquí, queda demostrat, per primera vegada, que té personalitat, no com ens l'havia presentada d'un primer moment. Ara, ella, pren possessió, pren partit de la situació, i deixa d'esser una dona callada, que només abaixava el cap. Clar, aquesta primera petita anàlisi, requereix uns majors fonaments, però, seguiré llegint. [Miquel Sureda i Jaén]

CABRÉ, J., Jo confesso, Proa, "Quarta edició"[en dos mesos], 2011: 227-235.

EL POEMA DE LOS QUESOS - Josep Pedrals

2012-02-24T13:14:00.001+01:00

Poema VI de Paràbola i Clam de la Cosa Humana - Miquel Àngel Riera

2012-02-22T00:34:00.003+01:00

VULL escriure l'exemple dels prohibidors.
Necessit deixar escrit el nom de tots aquells
que han assolit la jerarquia de poder dir no
amb l'arrogància infinita del que està i es veu
tan segur del seu gest com de la data exacta
de naixença de la Veritat: la pròpia.
Contemplau-los la cara: tenen
la fesomia cruiada del pensament terrible
de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne
tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit
d'un nou encuny
o una rebel afecció de l'ànim
que cal, en justa humanitat, socórrer
amb el tractament d'una generosa dosi
d'unitats d'interdiccions a dojo
receptada per pur miracle a temps.
No hem de tèmer
els meandres esquerps que la nostra saba
té per vici signar
entossudida a seguir l'errada
que, amb senzill descuit
ens deixaria corc per tota la bastimenta
i els documents creats amb un segell vermell,
irremeiablement ensopegats ja de per vida.
No dormen: ells vigilen,
fets una mena d'immens embolcall de mare
que la bocaa ens protegís dels aires
nocius dels mals
esperits,
i ens adrecen a temps,
amb l'elegant estil del que mana i calla,
les geperudeses del nostre tarannà
tot sovint nervat
cap a noves llums que són talment ombres.
Per la seva gràcia,
no cal fer l'esforç
de voler,
ni pensar,
ni sentir:
ells ho fan en nom nostre
i, quan sia l'hora, ens retallaran
amb un no esmolat com una mordala
tot l'excés de camp que ara ens ennuega
i ens esfereeix amb la recordança
d'aquell vell exemple
dels aperduats.
No debades, us dic,
voldria deixar escrit
el nom,
el cognom
i el malnom
d'aquells que han admès l'ofici
tan assenyalat
de conrear el prohibir
su ran nosaltres.

Nou Romancer - A la vorera de l'hort

2012-02-16T22:32:00.001+01:00

Sacrifici idealista - Gabriel Ferrater

2012-02-15T21:41:00.002+01:00

L'ideal els fa enclítics o prolítics,
però no en vol de tònics, pel que es veu.
Ni els cal un mot audible. S'arrepengen
ells amb ells, com les canyes amb les canyes
d'un bancal d'incoades mongeteres.
Estirem els enclítics o els prolítics,
i es vinclaran el[s] altres. Buits d'alè,
s'estellaran per deixar-nos sentir
l'exàtic espetec de l'ideal.

FERRATER, G., Da nuces pueris, "El ventall de la poesia · 1", Empuries, Barcelona, 1960, 1987: 39.
Aquest és un altre, l'últim que em queda per posar aquí, dels poemes no inclosos en el llibre Les dones i els dies.

2012-02-14T17:20:00.002+01:00

Bon dia, Hilari,

ahir, a la fi, me vaig comprar el teu llibre "Cada família, un porc" a l'Espai Mallorca. Fa molt de fred aquí, a El Carmel. Però, saps? M'agrada tenir fred. Sentir el fred a la cara. Com se'm van cruixint els llavis. Em fa sentir viu. Que si tenc fred és senyal que som sensible al fred. Que la meva sensibilitat també s'ha despert aquests dies. Què vols que hi faci? Però, mira, si fos mort, si fos un mort amb vida, tal com deia Miquel Martí i Pol, malgrat se m'il·luminessin els ulls amb els ratjos del sol, si no tengués el fred que tenc ara mateix..., si ja no m'importés res d'aquest món..., no seria viu i, per tant, no podria sentir aquest fred a les mans, a les cuixes, als peus. Per tot arreu.

Vull que el me firmis, el llibre. Quedam un dia, qualsevol... Vull, també, ja sé que potser és demanar massa, una deicatòria original.

Atentament,
Miquel Sureda i Jaén

Robert Frost: Lovers' Quarrel With the World (clip)

2012-02-03T22:36:00.001+01:00

Començaments - Gabriel Ferrater

2012-02-02T14:27:00.004+01:00

Una parada pobra del mercat
de llibres vells. En un caixò de fútil
rebuig, trobo un fascicle de revista
que conté els primers versos publicats
pel gran poeta. El compro, però sé
que el llençaré sense llegir-lo. És brut
i depriment, imprès en un estil
desuet i ridícul. Quant als versos
són clarament dolents. I doncs, creuré
que això que m'angunia va tenir
algun valor, un dia, pel poeta?
Càndid, ell es recorda una alegria
sencera: és la revista que aleshores
tocaven a trobar prestigiosa.
Si no s'hagués agraït aquests versos,
hauria volgut fer tan bons els altres?
O potser inversament: sense el perplex
esforç que va seguir, no li caldria
imaginar un goig primer, ni captar
del seu passat tributs de pietat.

FERRATER, G., Da nuces pueris, "El ventall de la poesia · 1", Empuries, Barcelona, 1960, 1987: 56.
Aquest és un altre dels poemes no inclosos en el llibre Les dones i els dies.

Per celebrar una joventut - Gabriel Ferrater

2012-02-01T08:56:00.003+01:00

Or i cirera i taronja. Colors
tots d'ànima vermella. Si els explico,
si els poso en un bon ordre, i dic que d'or
ho és el cabell, parlo d'un roig de llavis
i d'un vestit taronja, faré prou,
ara què parlo d'una noia? Em sembla
que encara hauria de comprendre l'ànima
vermella d'aleshores, els colors
ordenant-se àgilment, i fugint
cadascun d'ell mateix, per a ser més
germà dels altres, i cremar a la flama
vermella, on se'm fonia el fil de plom
per on m'allargo gris, quan no em sorprèn
cap ànima, i no em toca sinó creure
que sé el que dic (i parlo d'una noia).

FERRATER, G., Da nuces pueris, "El ventall de la poesia · 1", Empuries, Barcelona, 1960, 1987: 63.
Aquest és un altre dels poemes no inclosos en el llibre Les dones i els dies.

La vida perdurable - Gabriel Ferrater

2012-02-01T00:07:00.003+01:00

El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les teves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

FERRATER, G., Da nuces pueris, "El ventall de la poesia · 1", Empuries, Barcelona, 1960, 1987: 55.
Aquest és un altre dels poemes no inclosos en el llibre Les dones i els dies.

Sense amor - Gabriel Ferrater

2012-01-27T16:32:00.004+01:00

Després, tot ve després d'aquell moment
d'atroç sorpresa. El teu dolor. L'ofec
i les mans turmentades, que fugien
d'agafar mai més res, de consentir
a les coses injustes. Tu sofries
molt prop de mi, de l'estrany ignorant.
__La cessió del cor, brusc cap a tu.
Després, el teu record, a cada pas
retrobat i cercat. Sempre girant-me
per a sorprendre't viva en mi, foc únic
rera un garbuix de nit i de fullatges.
__Però han passat cinc dies, i ara veig
que en mi no hi ha res teu sinó una mica
de sofriment. La gota de reïna
caiguda en terra meva, va cremant
amb l'ardor malvolent que et deformava.
No trenca en mi el teu dia. Quan no vull
veure't encara sofrir, no sé veure't
nova i feliç, ni seguir-te en un temps
llargament teu. Sembla que no t'estimo.
Cap endemà, després d'aquell moment.

FERRATER, G., Da nuces pueris, "El ventall de la poesia · 1", Empuries, Barcelona, 1960, 1987: 45.
Aquest és un dels poemes no inclosos en el llibre Les dones i els dies.

(fragments) El lledoner de la clastra - Llorenç Villalonga

2012-01-24T16:48:00.001+01:00

"La biblioteca, situada en les cambres altes, és gran i recòndita. La seva única finestra dóna a la clastra, on un vell lledoner sobrepassa, i de molt, les teulades de l'edifici. El mes d'agost, a Robines, ja a la vora de la serra, entre Montlleó i Bearn, els dies són tòrrids. Per alliberar-se del sol i de les mosques, hom es refugia en la penombra de les habitacions tancades. La biblioteca es troba defensada per les persianes i per la cortina espessa del lledoner. Encara així, la blavor endomassada del cel es filtra per les retxilleres. Damunt aquest cel vibrant de Mallorca les falzies encalcen la presa amb xiscles estridents. La fam, l'ànsia vital, les embogeix. De tant en tant, una bufada de vent ens aporta perfums d'alfabaguera i de clavells indígenes. El món vegetal vol també, a la seva manera, testimoniar que existeix. (...)

Però la biblioteca té també els seus moments en què, a través de la finestra, s'humanitza, quan, passat migdia, toquen comparació alguns missatges.

- Duis molts sacs collits?
- Setze.
- Ha retut, així mateix.
- Sí, però de capvespre no en collirem tants: ets ametlers des torrent en duen poques.

Xiscla una corriola. Dos homes beuen aigua fresca. Madò Coloma surt amb una botella d'anisat i els dóna copetes moderades.

La clastra torna a quedar òrfena de veus humanes. Les falzies, cap a les tres de la tarda, criden més enfurides. Entrada de fosc, a punt de recollir-se, tornaran a xisclar fort. Aquesta és l'hora en què arribaran les ametles i es sentiran veus de comando amb algunes imprecacions contra els muls que no saben recular a temps..."

VILLALONGA, L., El lledoner de la clastra, Moll, 1958: 7-8.
POMAR, J., La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga.
VALERO, G., Geografia de Llorenç Villalonga, El mirall, 86, 1997: 6-9.
Llegit des de la clastra de la Casa-Museu-Fundació Llorenç Villalonga a Binissalem per: Miquel Sureda i Jaén.

Visita a Ca'n Sabater, Casa-Museu-Fundació Llorenç Villalonga (Binissalem)

2012-01-24T16:19:00.014+01:00

Ramon Muntaner - La Plaça del Diamant

2012-01-21T20:06:00.001+01:00

Stravinsky - Firebird

2012-01-19T22:55:00.000+01:00

Molts d'anys!

Paul Taylor - Push To Start

2012-01-15T20:22:00.001+01:00

El cel prepara secrets, murmuris de mandarina...

2012-01-11T19:37:00.000+01:00

2012-01-10T22:13:00.001+01:00

El sol convida a dormir. L'esfinx ha convertit en pendra les agulles del rellotge. El temps no pareix que passi... El tic-tac de les agulles ha emmudit. Tot resta com abans, com fa un minut, com en fa deu...

2012-01-06T19:02:00.001+01:00

El coratge manacorí - Diari Belars

2012-01-05T15:57:00.002+01:00

Totes les forces amb representació al Consistori manacorí, començant pel PP, que hi té majoria absoluta, s'han unit presentant al·legacions conjuntes a la modificació de la Llei de la funció pública que prepara el Govern Bauzá. Es tracta de la primera demostració de força unitària en contra de la involució lingüística que ha impulsat el Consolat.

L'esperit que uneix la dreta i l'esquerra manacorina és la convicció que Bauzá "crea un problema allà on no n'hi ha". I és ben cert. Des que sota la presidència de Gabriel Cañellas, el 1986, es va aprovar la Llei de normalització lingüística, la qüestió idiomàtica i identitària assolí a les Balears un consens social de valor incalculable. Aportà pau, convivència i estima als valors propis i irrenunciables.

Ara, Bauzá vol capgirar la realitat i sembrar crispació. Manacor ha tingut el coratge de plantar-li cara. Sorprèn que el president actual, que prega austeritat i resignació en matèria econòmica, injecti tanta crispació per la qüestió lingüística. Què vol Bauzá, una societat desnortada, barallada, histèrica i sense seny?

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/el-coratge-manacori.html

(1r fragment) Prefaci de "La mirada d'Orfeu" - Bernadette Bricout

2012-01-05T10:43:00.005+01:00

Orfeu, qui baixà als inferns a la recerca d'Eurídice, frega les cordes de la seva lira. Commou amb el seu cant a Plutó i Proserpina, als éssers incorporis i a la pròpia nit. Aconsegueix que li retornin a qui la mort li ha arrebatat, a condició de no girar-se cap a ella abans d'haver-la portat, de nou, fins a la llum del dia. Així doncs, la precedeix pel camí estret que envolta la boira espessa, però, quan arriben al marge del món, cau en la impaciència de veure el seu rostre una vegada més. En aquell precís instant, Eurídice queda atrapada en l'abisme, on es desfà com el fum...

BRICOUT, B., La mirada de Orfeo, Paidós contextos, Barcelona, 2002: 15.
Trad.: Miquel Sureda i Jaén a partir de la traducció a l'espanyol de Gemma Andújar Moreno.

Per què he plorat? - Mar i Cel, 1988.

2012-01-03T19:16:00.001+01:00

AÑO NUEVO - Rubén Dario

2012-01-02T20:08:00.002+01:00

A las doce de la noche por las puertas de la gloria
y al fulgor de perla i oro de una luz extraterrestre,
sale en hombros de cuatro ángeles, y en su silla gestatoria,
San Silvestre.

Más hermoso que un rey mago, lleva puesta la tiara,
de que son bellos diamantes Sirio, Arturo y Orión;
y el anillo de su diestra, hecho cual si fuese para
Salomón.

Sus pies cubren los joyeles de la Osa adamantina,
y su capa raras piedras de un ilustre Visapur;
y colgada sobre el pecho resplandece la divina
Cruz del Sur.

Va el pontífice hacia Oriente ¿va a encontrar el áureo barco
donde al brillo de la aurora viene en triunfo el rey Enero? (...)

L'amor és l'únic poder capaç de competir amb l'abisme.

M. B.

Medea!

2011-12-30T11:58:00.000+01:00

Cançó de cap d'any - Hilari de Cara Casaleiz

2011-12-30T00:53:00.001+01:00

Aquell darrer dia de desembre quan cantaves
i les campanes feia hores que havien girat l’any,
aquell ca nostra petit del Port,
a aquell llit de sèrie i de fusta clara,
encetàrem l’any, i ens rèiem dels morts,
de nins tudats que tocaven un piano,
allò nostre era el cel i una carnisseria;
-quatre àrabs roncaven mobles al pis de dalt-,
tot covava l’ocàs,
tot congriava dolor, i els nostres cors sabien més
encara que les nostres pors.
Qui era jo? Què som jo?
Una casa que una riuada se’n du cada setembre.
Els malucs et demanaven fills,
les mans aquests símbols de símbols que procuren
els doblers, aquelles alarmes roges, sordes
que el cos, el meu pobre cos, encenia i apagava
i s’inventava com cridant la mort.

Qui vulgui que siguis, Virginia Wolf, Ofèlia, Emily Dickinson,
una ventríloqua,
-beus amb la cullera ficada a la tassa del cafè-,
pujada a un cavall gat de cervesa,
a estones una botiguera ferida de lletres, d’amors de serial,
a estones un bri de paradís,
voles ras, amb peus clavats al fang:
arrossegues pànics més enllà d’uns braços que t’apleguin,
un àguila?, una ànnera,
o aquest sopor, aquest horror vacui que pasta llums de fira,
les restes d’aquest saldo de la història,
el trepidant no res de res,
o un per ventura un per si de cas d’aram,
en l’hora més pobra i declinant.

Suau rost inacabat, t’obres com un carrer
de puny estret, fregues de calç la meva espatlla dreta,
voreres d’un temps quan fèretres,
bombolles de sang, carros lleugers,
estibats de fusta i carn d’home mort
arribaven, i se n’anaven,
horabaixes de sol, mitjanits esclovellades,
sé cert que res no alterava aquella becada llarga,
aquella son conformada,
-així ho conten, així devia ser, molt abans
d’aquest enguany ferest-;
hi havia, tanmateix, besades com les nostres,
ho diuen, ho sé, i braços com els teus,
ennuegats, cintures suades, aquesta història
s’assembla a d’altres, mortes, i bé que ho sé;
i de nit, corrien el vi, els daus, i cartes marcades,
i ombres de malvicis,
i cadires buides, i llits orfes,
dibuixats a través de les persianes amb llum de carbur,
i mares ferides pel temps xerraven
amb els nins amb veu baixa,
no trobaràs mai ton pare,
és un doll de benzina marcat sobre el rostoll,
mai ton pare, mai el teu germà, mai els botxins, mai jo.

Els teus fills, ulls d’alfabeguera,
tendran fills amb llavis de rosella,
com tu, i riuran, i el seu sexe, com tu,
serà un trau menut i un cap d’estornell i un laberint,
i estimaran estranys esmaperduts
durant un hivern i tornaran al cicle de la mort,
i duran perles de rialles, suades,
i cors de plata;
el dol és bingo i cervesa, serradura de mobles,

(la meva vida és el bes d’una llengua de moix,
la meva vida és una llengua entintada,
el meu amor m’estima quan vol,
a ca n’Andreu juga al bingo el meu amor
sense sort i per res mai no guanya;
la meva vida amb tu era un afterhours),

Shakespeare: puces plenes de sang teva i meva,
i viuran d’aquella cera lleugera:
saviesa de fum;
i l’església gran veurà dols i sibil•les,
-on vols que estotgi aquelles besades llargues
com aquest carrer hèctic i acubat als migdies de sol,
a les nits de boira freda?
On vols que m’emmetzinin amb més cura?-;
el meu cor és una fusteria arnada
on només s’afanyen rates pinyades
i xerracs penjats, serradís de mort.

La nit em fa por, em fan por els dies sense tu.
El carrer em diu sempre, i pus mai més,
i els balcons, oberts, assassinen el meu pas
entre gessamins dormits,
demà despertaran poc a poc aquest camí d’Artà,
i correrà un riu menut de gent pel teu carrer,
sota el llit on dorms aferrada a la por i a un altre
o a un coixí suat. O a una mentida sòlida i segura.

-no has vist encara el meu cos somort quan obres les finestres,
ajagut a un bassiot i mig menjat pels cans,
a un doll embriac, al teu carrer, davant la teva porta?
Fixa-t’hi, hi és, i algun dia el veuràs-.

Darrere els vidres, et deixondirà el migdia,
i potser aquell quadre, o un vers, o una olor
et fulmini un instant amb un record;
després, cafè, un defalliment de sol
que ja començarà a vinclar-se camí de Son Macià.

(llum que retura, veus com heura aferrada
a un arbre corcat, fàbriques de son;
les teves talonades a la nit sobre l’asfalt,
cercant la meva absència, o la d’un altre,
les teves anques amples, el teu pit gràvid i potser jove,
els teus mugrons esquerps, petits i pàl•lids com botons
un temps cossigollats per les meves dents,
avui ferint altres palmells)

Més tard, el seny, la feina, els estris grinyolaran rajoles,
mobles, doblers, aparadors, barres de bars,
uns fills amb ulls d’uns altres,
i et demanaràs un instant -no n’estic segur-
de gola closa com un eixam d’agulles,
on som, on érem, on mai ja no serem,
faràs tres glops, besaràs un home, recolliràs les tasses,
i sota l’aigua del safareig, cantaràs
amb veu esquerdada a un perfil perdut.

Nadal - Joan Salvat-Papasseit (recita Josep Palau i Fabre)

2011-12-29T09:24:00.001+01:00

Palau i Fabre recita Nadal, de Salvat-Papasseit from fundaciopalau on Vimeo.

Em declaro vençut - Miquel Martí i Pol

2011-12-27T15:18:00.000+01:00

" Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré en somort. Cada matí
esfullaré una rosa —la mateixa—
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori, caveu un clot profund
i enterreu-m’hi dempeus, cara a migdia,
que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
—Mireu, un mort amb la mirada viva. "

The Dong with a luminous Nose - Edward Lear

2011-12-25T19:31:00.002+01:00

When awful darkness and silence reign
Over the great Gromboolian plain,
Through the long, long wintry nights;
When the angry breakers roar,
As they beat on the rocky shore;
When Storm-clouds brood on the towering heights
Of the Hills on the Chankly Bore:

Then, through the vast and gloomy dark,
There moves what seems a fiery spark,
A lonely spark with silvery rays
Piercing the coal-black night,
A meteor strange and bright:
Hither and thither the vision strays,
A single lurid light.

Slowly it wanders - pauses - creeps -
Anon it sparkles - flashes and leaps;
And ever as onward it gleaming goes
A light on the Bong-tree stem it throws.
And those who watch at that midnight hour
From Hall or Terrace, or lofty Tower,
Cry, as the wild light passes along,
"The Dong! - the Dong!
The wandering Dong through the forest goes!
The Dong! the Dong!
The Dong with a luminous Nose!"

Long years ago
The Dong was happy and gay,
Till he fell in love with a Jumbly Girl
Who came to those shores one day.
For the Jumblies came in a Sieve, they did -
Landing at eve near the Zemmery Fidd
Where the Oblong Oysters grow,
And the rocks are smooth and gray.
And all the woods and the valleys rang
With the Chorus they daily and nightly sang -

"Far and few, far and few,
Are the lands where the Jumblies live;
Their heads are green, and their hands are blue,
And they went to sea in a Sieve."

Happily, happily passed those days!
While the cheerful Jumblies staid;
They danced in circlets all night long,
To the plaintive pipe of the lively Dong,
In moonlight, shine, or shade.
For day and night he was always there
By the side of the Jumbly Girl so fair,
With her sky-blue hands, and her sea-green hair.
Till the morning came of that fateful day
When the Jumblies sailed in their Sieve away,
And the Dong was left on the cruel shore
Gazing - gazing for evermore -

Ever keeping his weary eyes on
That pea-green sail on the far horizon -
Singing the Jumbly Chorus still
As he sat all day on the grass hill -

"Far and few, far and few,
Are the lands where the Jumblies live;
Their heads are green, and their hands are blue,
And they went to sea in a Sieve."

But when the sun was low in the West,
The Dong arose and said,
"What little sense I once possessed
Has quite gone out of my head!"
And since that day he wanders still
By lake and forest, marsh and hill,
Singing - "O somewhere, in valley or plain
Might I find my Jumbly Girl again!
For ever I'll seek by lake and shore
Till I find my Jumbly Girl once more!"
Playing a pipe with silvery squeaks,
Since then his Jumbly Girl he seeks,
And because by night he could not see,
He gathered the bark of the Twangum Tree
On the flowery plain that grows.
And he wove him a wondrous Nose,
A Nose as strange as a Nose could be!
Of vast proportions and painted red,
And tied with cords to the back of his head.
- In a hollow rounded space it ended
With a luminous lamp within suspended,
All fenced about
With a bandage stout
To prevent the wind from blowing it out;
And with holes all round to send the light,
In gleaming rays on the dismal night.

And now each night, and all night long,
Over those plains still roams the Dong!
And above the wail of the Chimp and Snipe
You may hear the wail of his plaintive pipe,
While ever he seeks, but seeks in vain,
To meet with his Jumbly Girl again;
Lonely and wild - all night he goes -
The Dong with a luminous Nose!
And all who watch at the midnight hour,
From Hall or Terrace, or Lofty Tower,
Cry, as they trace the Meteor bright,
Moving along through the dreary night,
"This is the hour when forth he goes,
The Dong with the luminous Nose!
Yonder - over the plain he goes;
He goes;
He goes!
The Dong with a luminous Nose!"

Edward Lear

[Poema de passió no corresposta, idoni per a Blues]

El Trencanous - Txaikovski

2011-12-24T19:10:00.001+01:00

El trencanous

Fundació Teatre Principal de Palma

Divendres 30 de desembre 20h
Diumenge 01 de gener 20h
Del 03 de gener fins el 04 de gener 20h

Ballet en dos actes basat en el conte de Hoffman El trencanous i El rei dels ratolins, amb llibret de Marius Petipa, música de Txaikovski i coreografia de Petipa, adaptada per Gavin De Paor per a la Companyia de dansa Pasodos.

La història comença amb una festa el dia abans de Nadal a casa dels pares de na Clara. Drosselmeyer és un dels convidats a la festa i du regals a la seva neboda:un trencanous amb forma de soldat. El germà de Clara, Fritz, li vol prendre la joguina nova i la romp. Drosselmeyer l’arregla i la festa continua. Després, els convidats se’n van i tots es retiren a dormir. Na Clara s’adorm amb el seu trencanous i comença a somiar...

Direcció i coreografia: Gavin De Paor
Assistent direcció: Laura Macías

Intèrprets: Laura Macías, Gavin De Paor, Francesc Fernández, entre d'altres

Música: P. I. Txaikovski
Escenografia: Agustín Ripoll
Il·luminació: Gavin De Paor
Vestuari: Marga Mayol

Preus:
Platea i primer pis: 16€, 14 amb descompte
Segon pis: 14€, 12 amb descompte
Tercer pis: 12€, 10 amb descompte
Quart pis: 10€, 8 amb descompte

Oferta especial: dia 30 dues entrades al preu d'una

Preus especials: 12 € per a nins menors de 12 anys i 14 € per als alumnes del Centro de Danza Pasodós

2011-12-24T13:17:00.005+01:00

Quan vaig "imitar" Miquel Martí i Pol en el meu poema "Superació" no ho vaig fer amb la intenció de fer plagi, ni amb desig d'escriure com ell, o potser sí; sinó perquè havia envaït el meu jo adolescent, la figura martipoliana, com ara mateix m'ha envaït l'essència d'Eliot, i ha fet que, va fer que, en aquell moment, en aquest moment d'ara, només som capaç, només vaig poder escriure com Eliot i com Miquel Martí i Pol...

Madòtiques al poder - Sebastià Alzamora, Cati Canoves i Joan Lliteres

2011-12-23T23:34:00.000+01:00

Madòtiques és el neologisme que han encunyat Cati Canoves i Joan Lliteres per designar les madones que conviuen amb robots, i que com tothom sap formen un col·lectiu emergent, i cada dia més influent, dins la població mallorquina. "M'exalta el nou i m'enamora el vell", va dir el poeta J. V. Foix, i Cati Cànoves, Joan Lliteres i les seves madòtiques s'han aplicat aquesta divisa literalment i a consciència.

Una madòtica, en principi, no té cap particularitat que la distingeixi d'una madona mallorquina de les de tota la vida. Una madòtica va abillada amb l'uniforme d'una madona, que consisteix en un d'aquests vestits estampats (amb floretes, preferentment) i sense mànigues que es compren als marxandos de plaça, i en un pentinat que recull la cabellera canosa en una monya senzilla i de llargària mitjana tirant a curta, en estat més o menys avançat de descomposició segons l'estona que faci que la madona no s'acosta a la perruqueria. Les madòtiques tampoc no fan res que no farien les guardianes més escrupuloses de l'or[t]odòxia madonística: filen, cusen, planxen, van a comprar a plaça, fan el dinar, fan rentadorades, estenen la roba, improvisen tertúlies a peu dret amb altres madones al mig del carrer, comenten les darreres notícies relatives a casaments, separacions, naixements i defuncions, sargeixen amb una màquina Singer, es renten dins un cossi, van a matances (i allà renten budells i omplen sobrassades), miren sa novel·la a la tele, treuen aigua de la cisterna o torren moniatos al foc, acompanyades dels seus homes (que de vegades també són una mica moniatos). Són feineres, endreçades, expeditives i sàvies, tenen indiscutibles conviccions morals, i són entranyables però poden tenir un genió més curt que el d'una moneia si qualcú els vol fer l'abús.

Quina és, doncs, la característica que diferencia una madòtica d'una madona com les que havíem conegut fins ara? Doncs, com ja hem dit, el robot. Cada madòtica disposa d'un robot que l'assisteix, amb la lleialtat incansable que se'ls suposa als robots, en cadascuna de les tasques que desenvolupa. Són, per dir-ho d'alguna manera, robots de la guarda, que auxilien les madones en les qüestions pràctiques de l'existència, que són les que veritablement importen. Saps que li va de bé, a una madona, tenir un assistent mecànic que l'ajudi a fer net el pis o a esbandir l'escurada! Una madòtica, doncs, vindria a ser una madona dos punt zero. Una unitat composta de dos elements (madona + robot) que, sumats, ens situen al bell mig d'aquesta fantasia futurista. Un nou llindar de pensament per a la mallorquinitat més profunda, des del qual s'albiren tot d'insòlites i meravelloses hipòtesis per a la imaginació.

Estam segurs que els robots de les madòtiques compleixen minuciosament les tres lleis de la robòtica formulades per Isaac Asimov, a saber: U. Un robot no pot fer mal a una madona o, per inacció seva, permetre que una madona prengui mal. Dos. Un robot ha d'obeir les ordres de les seves madones, excepte si entren en conflicte amb la primera llei. Tres. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència sempre que aquesta no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Establert això, podem confirmar que les madòtiques són realitats convivencials altament estables i harmòniques, relacions -com totes les d'una madona comme il faut- pensades i construïdes per durar molt de temps. No és exagerat, doncs, afirmar que el futur és de les madòtiques: ja hem avisat al començament que es tracta d'un col·lectiu cada dia més influent, i si mai es decideixen a formar un lobby, ja es poden posar a tremolar els polítics, els banquers i tots els peixos grossos del sistema. Al costat de la revolució de les madòtiques, la dels indignats semblarà un simple càmping.

I, a més d'això, les madòtiques de Cati Canoves i Joan Lliteres són esplèndidament belles (mai velles, per descomptat, perquè una madòtica no té edat, només una mica de reuma). Són boniques, són gracioses, són poètiques, són evocadores, i combinen magistralment la ironia amb la delicadesa lírica. Són una meravella. Madòtiques al poder!

Sebastià Alzamora

Exposició a la Fundació Trobada fins dia 9 de gener.
www.madotiques.com

Prefaci de Balades líriques - Wordsworth

2011-12-22T16:06:00.003+01:00

"Així doncs, l'objectiu principal que jo m'he proposat en aquests poemes és el d'escollir fets i situacions de la vida ordinària i retratar-los o descriure'ls tots, fins on fóra possible, mitjançant una selecció del llenguatge que la gent utilitza en la vida real; i, al mateix temps, impregnar-los d'un cert toc imaginatiu per mitja del qual les coses ordinàries s'hauràn de presentar a l'enteniment d'una manera desacostumada; i a més, i sobretot, fer interessants aquest fets i situacions descobrint en ells, la forma fidel i no ostentosa, les lleis elementals de la nostra naturalesa: principalment pel que fa referència a la manera que tenim d'associar idees quan estam baix els efectes de l'emoció. S'escollí, generalment, a camperols de classe baixa perquè en aquesta condició les passions essencials del cor troben un terreny millor on poder aconseguir la maduresa, són més espontànies, i utilitzen un llenguatge més planer i enèrgic; perquè en aquesta condició les nostres emocions elementals es donen en un estat de major senzillesa i, el que vol dir, poden ser contemplades de manera més exata i comunicades amb més força; perquè la manera d'esser d'aquests camperols neix d'aquestes emocions elementals i, degut a l'invariable caràcter de les ocupacions rurals, es comprèn més fàcilment i és més permanent; i, per últim, perquè en aquesta condició de passions de la gent s'afegeixen les formes més boniques i permanents de la naturalesa. A més, s'adopta el llenguatge d'aquestes persones --purificat dels que pareixen ser els seus autèntics defectes i tots els constants motius racionals de refús i repugnància-- perquè aquestes persones estan en continua comunicació amb els millors objectes dels quals prové el millor del nostre llenguatge; i perquè, per la seva categoria social i la igualtat i l'estret cercle de les seves relacions, estan menys baix la influència de la vanitat social i transmeten les seves emocions i idees amb expressions senzilles i sense elaborar" (1999: 39).

Wordsworth, Balades líriques, 1789; dins VIÑAS, D., Historia de la crítica literaria, Ariel, Madrid, 2007: 2002: 279.
Trad. Miquel Sureda i Jaén.

Un museu imaginari - Baltasar Porcel

2011-12-21T23:00:00.003+01:00

Uns lectors i l'editor Joaquim Palau em recorden lúcidament que André Malraux es va muntar per escrit un Museu Imaginari, i em suggereixen que faci el mateix amb l'art català modern. És una idea, doncs, som-hi, comptant amb aquest panell de noms, i una breu columna, s'ha de prendre només com un suggeriment, no pas com un cànon, i a més en detriment dels absents. Encara que crec que el meu panell, sí.

Des de la perspectiva internacional, quatre extraordinaris noms dominen el període: l'insidiós i audaç Dalí, encara pendent de certa avaluació; Miró, encimbellat en el seu llenguatge líric, astral i únic; Tàpies, ja en tots els museus però la intensitat del qual encara s'imposarà més i més, i Gaudí, amb la seva magmàtica potència obscura, més d'escultor que no pas d'arquitecte.

Després hi ha el fastuós Anglada Camarasa, Ramon Casas elegant, l'auster i dens Isidre Nonell, Joaquim Mir vibrant, el delicat Joaquim Sunyer, l'abrupte Manolo Hugué, Leandre Cristòfol amb les seves airoses fantasies, Miquel Villà en la seva solidesa... I arribarem a Joan Ponç en el seu endiablat dibuix, al munificent pinzell de Cuixart, l'amarg J. M. Sucre, a Guinovart en la seva terraqüitat, al celebrista Subirachs anterior a la Sagrada Família. Als quals segueixen en el temps Arranz Bravo, Plensa, Perejaume, Julio Vaquero, obres en marxa i ja resoltes. Entre d'altres que la meva impreparació m'impedeix citar.

Aquest és un panorama global sobre el qual dominen dos antecedents decimonònics: la sensorial febre de Fortuny i el melancòlic Modest Urgell. I deixo al marge alguns noms que d'altres valoraran molt més, posem per cas els primers quadres de Pruna, i els de Togores aleshores a l'alçada d'un Lempika; però ambdós es van adotzenar; Josep Maria Sert, el gegantisme del qual és molt millor del que es diu; Josep Clarà, sensible i convencional; ¿i s'ha de recuperar l'espurnejant José Viola, i comptar molt més amb l'expansiva valoració de Hernández Pijuan? Etcètera.

Però no inclouria els inicis de Picasso i Torres Garcia com a catalans, se'n van anar perquè van desbordar l'àmbit local; però ¿hauria d'incloure-hi la deliciosa Olga Sacharoff i la poètica abstracció de Willy Faber? I resulta excessiu voler apoderar-se de Miquel Barceló perquè és mallorquí, com seria intentar-ho amb Manolo Valdés per valencià. I encara el tema segueix sent on situem el formidable rossellonès Aristides Maillol, que combina sense minva el seu classicisme amb les avantguardes i és consagrat per Marlaux.

Un museu el nostre, doncs, gens ni mica imaginari sinó real i subjugant. Més que no pas la política del país al llarg del mateix segle, a la qual dediquem infinitament més passions.

La Vanguardia, 24 de març de 2007. Dins Soldevila, Ll., Tot Porcel, D'Els condemnats a Olympia a mitjanit, "Les eines", Proa, Barcelona, 2008: 288-290.
Estàtua: La maternitat de Josep Clarà, Olot.

(fragment) Feeling and Form - Suzanne Langer

2011-12-21T20:18:00.003+01:00

"En literatura, el present pur pot crear la impressió d'un acte, fins i tot suspendre el sentit del temps en relació a ell. Això explica el seu ús normal en la poesia lírica. Molts crítics, suposant que el temps gramatical present ha de referir-se al moment present, han estat induïts per aquesta evidènciaa gramatical a creure que la poesia lírica és sempre la declaració de les pròpies creences i els sentiments reals del poeta. Però jo sóc del parer que la composició lírica és art i, en conseqüència, creativa; i l'ús d'aquest particular temps gramatical ha d'afavorir la creació que és peculiar d'aquesta mena de poesia. [...] La contemplació és la substància de la lírica, que motiva i fins i tot conté l'emoció presentada. I el temps natural de la contemplació és el present. Les idees són intemporals; en un poema líric no es diu que hagin passat, sinó que virtualment estan passant; les relacions que sostenen totes juntes són també intemporals. La creació sencera en un poema líric és la consciència d'una experiència subjectiva, i el temps gramatical de la subjectivitat és el present "intemporal".

BALLART, P. et al., El contorn del poema, "Assaig, 21", Quaderns Crema, Barcelona, 1998: 138.

Dionne Warwick - Thats What Friends Are For

2011-12-20T18:47:00.002+01:00

16 - Carles Riba

2011-12-19T13:05:00.003+01:00

Tot torna; i és més trist,
com si fos cridat a judici.
Tan covard que és el cor
dins la presó del seu desfici,
i tu, fantasme trist,
sotges que s'adormissi
son jutge, el cor!

¿Què portes --roses, llàgrimes--
dels marcits ponents del passat?
Fos viva jovenesa
i primer desig admirat,
les roses i les llàgrimes
amb què l'amor combat
la jovenesa!

Sols per recomençar
--ingenu cor!-- perdonaria
que fos un somni i no-res
això que torna amb melangia;
com si en recomençar
s'evadís de la impia
mà del no-res.

Com l'única joia
nostra, que és posseir l'instant
en l'urc de sa fugida,
no valgués l'enervat encant
de somiar una joia
que torna, vergonyant
de sa fugida.

Disculpau, és d'un llibre que vaig fotocopiar allà el maig d'aquest any, a la pàgina 38. La pàgina anterior on hi ha el poema número 18, "L'impossible desig". El poema número 17 no és que me l'hagi botat, sinó que no hi és.

Em dónes força - Sergio Dalma (Marató '11)

2011-12-18T23:00:00.001+01:00

Tribut de Sorra i Fulles a Miquel Martí i Pol

2011-12-18T12:24:00.002+01:00

Pavarotti & Barry White - My first, my last, my everything

2011-12-17T21:28:00.001+01:00

Barry White - Just the Way you Are

2011-12-17T21:21:00.001+01:00

Vicenç Villatoro presenta la seva novel·la "Moon River"

2011-12-12T20:17:00.002+01:00

Si jo, també, pogués tornar a començar, podria aconseguir cometre uns errors "radicalment diferents". M'agradaria tant, però tant, tenir una altra oportunitat...

Biel Mesquida recita Joan Alcover i Joan Vinyoli

2011-12-11T21:03:00.000+01:00

Un método peligroso - David Cronenberg

2011-12-11T00:11:00.000+01:00

Un método peligroso - trailer

2011-12-10T12:12:00.000+01:00

2011-12-10T09:24:00.000+01:00

(fragment) Baró Rampant - Italo Calvino

2011-12-07T22:15:00.004+01:00

- ¿Per què em fas sofrir?
- Perquè t’estimo.

Ara era ell que s’enrabiava.

- No, no m’estimes! Qui estima vol la felicitat, no pas el dolor.
- Qui estima només vol l’amor, fins i tot a costa del dolor.
- O sigui que em fas sofrir expressament.
- Sí, per veure si m’estimes.

La filosofia del baró es negava a anar més enllà.

- El dolor és un estat negatiu de l’ànima.
- L’amor ho és tot.
- El dolor s’ha de combatre sempre.
- L’amor no es nega a res.
- Hi ha coses que no admetré mai.
- Sí que les admets, perquè m’estimes i sofreixes.

CALVINO, I., Baró Rampant, Edicions 62, Barcelona, 2001: p. 241.

Albert Espinosa

2011-12-04T01:34:00.000+01:00

IV Cicle de Cinema i Discapacitat - Teatre de Manacor

2011-12-03T13:18:00.001+01:00

La Biblioteca de Can Sales en precari

2011-12-01T16:01:00.001+01:00

November 29th, 2011

La Biblioteca Pública de l’Estat a Mallorca, Can Sales, es queda sense les 13 persones que treballaven per a l’empresa Baratz. Era una cosa que es rumorejava i que a la fi s’ha fet oficial. També l’adquisició de material s’ha vist afectada.

Destaca que no es realitzaran nous carnets i que serà el DNI el document sol·licitat a l’hora de fer préstecs.

Si aquesta és la situació de la que suposadament és la biblioteca capdevantera de l’illa, què podem esperar de la resta?

http://bibliotecamallorquina.es/blog/

You Are My Sunshine - Johnny Cash

2011-12-01T13:06:00.000+01:00

(fragment) El mirall de la mar - Piero Boitani

2011-11-30T17:56:00.004+01:00

UNA ESPERANÇA PER A LA LITERATURA A LA HISTÒRIA

I vagin i vénguin els vaixells per la riba
romandran així una o dues setmanes.

Hi ha un moment emblemàtic que marca l'entrada d'Ulisses en l'escena del segle XX europeu. És el moment en què Joseph Conrad --un polac que, nasqué a Ucraïna, visqué a Rússia, cursà els seus estudis a Cracòvia, emigrà a França i s'embarcà per primera vegada en un vaixell francès, passant, llavors, a la marina mercant i a la nacionalitat britància-- publica en anglès (llengua que prèn prest com a pròpia i en la qual es consolidarà com un dels màxims escriptors del seu temps) un llibre de memòries i impressions dedicat a l'experiència fonamental de la seva vida i Musa principal de la seva narrativa: la mar.

Aquest llibre, compost, en la major part, d'articles apareguts anteriorment en diaris i revistes, es publica el 1906 (per tant, bastant abans que l'Ulisses de Joyce i les composicions "ulissíaques" d'Ezra Pound) amb el títol de The Mirror of the Sea (L'espill de la mar). En ell, com ell mateix afirma a la nota que precedeix l'edició de 1919, mira de "revelar en tota la seva nuesa, amb la sinceritat d'una confesió darrera, l'essència de la seva relació personal amb la mar. Iniciada misteriosament, com totes les grans passions dels déus inescrutables inspiren els mortals, seguí, llavors, irracional i invencible, sobrevivint la tentació de desencant i desil·lusió que s'agotzonava cada dia d'una vida fatigada, per a, a la fi, plena dels desitjos i les penes de l'amor, enfrontar-se a ells amb exhultació i amb els ulls oberts, sense disgustos ni jutjar, des de la primera fins a l'última hora".

Aquesta apassionada relació, tan eloqüentment descrita per Conrad, és bastant complexa; per la seva part, el mirall que al·ludeix el títol posseeix moltes cares. En aquestes, i en la polisèmia que prefiguren, podem aproparnos a través dels dos epígrafs que acompanyen l'obra. Els dos provénen de famós contista del segle XIV Chaucer, pare de la literatura anglesa: el primer, de la seva traducció de la Consolació de la filosofia, de Boecio, i l'altre dels Contes de Canterbury, i, més concretament, del conte del terratinent. En el primer, Boecio sotmet a interrogatori la Filosofia sobre un "miracle" (miracle) o "meravella" (wonder) que l'atordeix profundament: "For this miracle or this wonder troubleth me right gretly". En el segon, un dels protagonistes del Conte del terratinent es demana si un expert en arts de màgia podria, mitjançant una "il·lusió", fer desaparèixer de la vista els negres entrebancs de Bretanya i aconseguir que se vegin vaixells a l'horitzó durant un temps:

And shippes bu the brinke comen and gon,
And in swich forme enduren a wowke o two.

[Els vaixells van i vénen per la riba,
romandran així una o dues setmanes.]

La meravella de Boeci ens duu a la font d'aquest amor per la vertadera saviesa i el mite --és a dir, de la filosofia i la poesia-- de la qual parla Aristòtil al principi de la Metafísica i a la qual hem fet referència a la Introducció d'aquest llibre. En la Consolació, aquesta sorpresa turbada es deu a les causes ocultes dels fenòmens naturals, les lleis misterioses de l'univers, les capacitats del coneixement humà, la divina providència, el destí, l'atzar i el lliure albiri. En altres paraules, que, a través de la cita de Boecio, la mar reflexa per a Conrad els problemes fonamentals a què l'home ha de fer front en cada moment. És, amb unes altres paraules, imatge viva d'un espill metafísic (les paraules angleses mirror i miracle vénen del llatí miraculum) on es condensen interrogacions gnoseològiques i ètiques.

BOITANI, P., La sombra de Ulises, Imatges d'un mite a la literatura occidental, "Capítulo séptimo: El espejo del mar: Una esperanza para la literatura en la historia", Ediciones Península, Barcelona, 1992: 167-168.
Trad.: Miquel Sureda i Jaén a partir d'una traducció de Bernardo Moreno Carrillo.

(2n fragment) La mort a Venècia - Thomas Mann

2011-11-29T15:47:00.004+01:00

(...) Però de debò era massa tard? Aquella ocasió que havia perdut, potser l'hauria portat a una solució fàcil i feliç, a un desencantament saludable. Però el cas era que l'escriptor ja envellit no volia el desencantament, es complaïa en la seva embriaguesa. Qui desxifrarà mai l'essència i el caràcter de l'artista? Qui arribarà a capir la fusió instintiva de disciplina i desenfrenat que comporta la seva vocació? Perquè arribar a l'extrem de no voler recuperar la serenitat és senyal de vida desenfrenada. L'Aschenbach ja no estava per fer examen de consciència; el gust, l'estat anímic en què es trobava als seus anys, l'amor propi, la maduresa i la modèstia tardívola no el disposaven a analitzar i jutjar motius per veure si era cert que no havia dut a terme els seus projectes per voluntat pròpia o bé per desordre moral o per feblesa covarda. Estava confós i tenia por que qualsevol, ni que fos el guarda de la platja, hagués pogut observar la seva correguda i la seva derrota; li feia molta por fer el difícul. D'altra banda, ell mateix es reia del seu pànic còmic i beneit. "Esfereit", pensava, "espaordit com un gall que enmig de la lluita deixa caure les ales, esmaperdut! Això no pot ser més que obra del déu Eros, que, davant l'objecte estimat, ens lleva de tal forma el coratge i abat fins a terra la nostra supèrbia..." Jugava amb les paraules, divagava, massa altívol per esverar-se d'un simple sentiment.

MANN, T., La mort a Venècia, Proa, Barcelona, 2009: 73-74.
Trad.: Joan Fontcuberta

Vou-veri-vou - Biel Majoral i Maria Rosselló

2011-11-28T22:20:00.001+01:00

B S O Somewhere over the rainbow - Judy Garland

2011-11-28T00:24:00.001+01:00

Presentació del CD "Siau qui sou"

2011-11-27T00:05:00.005+01:00

(rapsòdia de Guillem d'Efak)

En la imatge, hi apareixen, d'esquerra a dreta: Pere Siquier, Gabriel Torres, Biel Majoral i Bartomeu Mestre; a la taula "rodona" que ha format la primera part de la presentació.

Teatre Municipal de Manacor
26 de novembre, dissabte, a les 20h

La segona part am l'ajuda de la banda de música de Manacor dirigida per Pere Siquier i les veus de Biel Majoral, Maria Rosselló i Bartomeu Mestre, ordre de les cançons:

Balada d'en Jordi Roca
Les antigues barques
Forans i ciutadans
Vou veri vou per a no dormir
Siau qui sou!

Exposició Ovidi Montllor i Guillem d'Efak -"Perque vull tantes coses voldria"

2011-11-25T20:36:00.001+01:00

En el mirall (1970) - Thomas Mann

2011-11-23T10:53:00.005+01:00

La meva imatge que reflexa el vostre espill, senyors redactors, és sorprenent i poc grata. Confès que des del punt de vista subjectiu no deixa d'agradar-me, però he de dir ben alt que, en una acepció més elevada, no sabria aprovar-la.

Tenc un passat fosc i ignomiós, ho sé, pel que em resulta extremadament penós d'entretenir el vostre públic. En primer lloc, sóc un misser frustrat. No és que no hagi realitzat l'examen de maduresa, per la meva part seria presunció pretendre'l, perquè ni tan sols he fet sest, i durant l'època en què vaig estar a quint vaig tardar tants anys com arbres hi ha al bosc de Westerwald.

Mandrós, porfidiós, replet d'una ironia disolta amb respecte a tot això, els professors de la vella i venerable institució m'execraven. Aquests excel·lents homes em predien unànimament, i amb tota raó, un naufragi inevitable, basant-se en la seva experiència i en totes les probabilitats. Jo gaudia, tot lo món, de la consideració d'alguns companys a causa d'una certa superioritat mal definida. En realitat, però, vaig repetir cursos fins el dia en què se'm concedí el certificat d'aptitud per un nin al servei militar.

Provist d'aquest paper, me'n vaig anar a Munich, on, després de la mort del meu pare, propietari d'una firma de cereals i senador a Lübeck, la meva mare havia translladat la seva residència; i com que em feia vergonya abandonar-me a les primeres de canvi en el vici, vaig entrar (la paraula "provisionalment" en el fons del cor) com a voluntari en les oficines d'una companyia d'assegurances. Però, lluny d'intentar iniciar-me en els assumptes, em resulta més agradable escriure d'amagat, sobre el meu seient giratori, una història d'amor entremesclada en vers, que vaig fer imprimir en una revista mensual d'inspiració criticista, la qual cosa, per suposat, m'envellia un poc.

Vaig deixar l'oficina abans que no em fessin fora; vaig anunciar que pretenia ésser periodista i, durant varis semestres, vaig freqüentar les Facultats municipals per seguir en elles (en un desordre poc profitós i inconnexe) cursos d'història, economia, política i belles arts. Sobtadament, com un autèntic nòmada, vaig deixar tot allò plantat i me'n vaig anar a l'estranger, a Roma, on per l'espai d'un any vaig transitar sense projectes ni feina. Dedicava els meus dies a escriure i a devorar aquesta matètia literària a la que tot home que s'apreciï consagra les seves hores d'oci, i les meves nits les repartia entre el ponx i el dòmino. Els meus cursos m'asseguraven exactament per viure i fumar un nombre incalculable de cigars dolços a un preu de sou que subministrava la Tabacelera italiana i dels que jo era un apassionat fins a l'excés.

Tostat, magre i bastant esparracat, una vegada que em vaig encaixar a Munich em vaig veure en l'obligació d'utilitzar el meu certificat de voluntariat. Però si algú espera que afirmi que el camp militar em vaig mostrar més eficient que en els altres, se sentirà defraudat. Després de tres mesos, abans de Nadal, vaig rebre la meva llicència, reformada a causa dels meus peus: es negaven a aquest pas ideal i viril que porta el nom de "pas d'oca" i restava, perpètuament, llit amb inflamació de tendons. Però el cos està, en certa manera, sotmès a l'esperit, i si hagués sentit dins meu la més mínima inclinació per la vida de les armes, sens dubte hagués obtengut el mètode per vèncer el dolor.

Total, que vaig deixar el servei militar i vaig seguir de civil, portant a sobre la meva existència. Durant algun temps, però, vaig colaborar en la redacció del Simplicissimus, que denota que cada vegada queia més baix. Entava en la meva quarentena de vida.

I, avui, què? Estic amagat, amb l'ull vidriós i amordaçat, amb altres bruts companys, en tavernes d'anarquistes? Estic estès a la riera com mereixia?

Ni parlar-ne! Estic envoltat de resplandor. Res no iguala la meva dita. Estic casat, tenc una doneta extraordinàriament bella, una princesa entre les dones, m'heu de creure, el seu pare és professor d'universitat i que, ella, ha aprovat el seu examen d'abitur sense ni mirar-me, a causa d'això, per sobre les espatlles. Tenc dos preciosos fills que justifiquen les més elevades esperances. Sóc amo d'una vasta casa entre les millors situades, provista de llum elèctrica i de tot el modern confort, plena de valuosos mobles, tapiços i quadres d'art. El personal al meu servei és nombrós, jo dirigesc tres importants servidors i al meu pastor escocès. En l'esmorzar degust croissants i em faig, quasi exclusivament, sabates de xarol. I què? Faig viatges triomfals. Visit ciutats, convidat per societats culturals. M'exibesc en frac i les gents aplaudeixen quan em veuen aparèixer. També he tornat a la meva ciutat natal. La gran sala del casino estava plena, m'han colocat una corona llorer i els meus conciutadans m'han aplaudit. Per tot arreu se sent el meu nom aixecant les celles; els lloctinents i les jovenetes sol·liciten un autògraf meu, i si un dia em condecoressin, restaria impàvid.

I com tot això? Gràcies a què? Per què? Jo no he canviat en absolut, no m'he esmenat. No he fet altra cosa que seguir amb el que feia quan era l'últim de la meva classe, és a dir, somniar, llegir obres literàries i fer-me a mi mateix. Aquí tens per qué estic instal·lat, en aquest moment, en el cim. Però, és aquesta la recompensa justa i lògica d'un drapaire?

Si els guardians de la meva joventut em vessin dins aquesta bombolla, sens dubte es veurien forçats a posar en dubte tot allò en què han cregut.

Els que hagin fullejat els meus escrits recordaran que sempre he mostrat un extrem recel amb respecte a la forma de vida de l'artista, de l'escriptor. De fet, la meva estupefacció quan fa referència als honors que la societat eximeix a aquest tipus de gent, no s'acabarà mai. Jo sé què és un escriptor, perquè queda comprovat que jo mateix som un d'ells. En una paraula, l'escriptor ñes un absolut descarat, inutilitzable en tots els dominis d'una activitat sèria, únicament preocupat de seguir els seus gustos, no simplement inútil per l'Estat, sinó, també, de tendència rebel, que ni tant sols té necessitat de dons de comprensió especials i que pot tenir l'esperit tant lent i nigulós com jo l'he tengut sempre. En resum, un xerraire de ment pueril, inclinat al llibertinatge i sospitós baix tots els conceptes, que no hauria d'esperar de la societat (i en el fons no ho espera) més que callat menyspreu.

Però el fet ñes aquí: la societat concep a aquest tipus d'humanitat la possibilitat d'arribar, en el seu ambient, a la consideració i a una vida de delícies.

En el que a mi es refereix, jo consent en allò, recull el benefici d'allò. Però això és contrari a l'orde. No existeix en això motiu per alentar el vici i ofuscar la virtud?

MANN, T., El artista y la societat, "Ediciones de bolsillo", Ediciones Guadarrama, Madrid, 1975: 10-13.
Trad.: Miquel Sureda i Jaén a partir d'una traducció de María José Sobejano.

Homenatge a Miquel Bauçà - Miquel Martí i Pol

2011-11-22T21:57:00.002+01:00

La sirena grossa i el rellotge elèctric de la porteria.
Els dos tells del passeig i els bancs de fusta
del bosquet de marronyers.
La porta principal i les portes secundàries.
La sirena petita i els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretges.
Les màquines, el fil, els fluorescents.
La prima, els incentius, els uniformes.
El director i els carregats.
Els horaris i les festes intersetmanals.
El soroll i els vidres glaçats de les finestres.
L'alienació, la solitud, l'esgotament...

MARTÍ I POL, M., La fàbrica, Ed. 62 i Empúries, Barcelona, 1985; 2004: 47.

(fragment) Concreció i reconstrucció - Roman Ingarden

2011-11-21T17:25:00.003+01:00

L'estudi d'aquesta complexa problemàtica és important, a més, per altres dues raons: en primer lloc, no només per la comprensió de l'estructura artística d'una obra d'art concreta, sinó per classificar problemes generals d'eficàcia artística de les obres d'un gènere literari específic (per exemple, la novel·la, la lírica, el drama) o diverses tendències o estils (per exemple la literatura romàntica, el naturalisme positivista, la literatura expressionista moderna, etc.). És a dir, el problema consisteix en si el nombre de llocs d'indeterminació així com els tipus que es troben en l'obra literària, per tant, són quelcom característic d'un gènere o una tendència literària, i si, val a dir, la investigació d'aquest problema, així com la informació adquirida amb el coneixement de les parts absolutament determinades de l'obra literària d'art, poden augmentar essencialment la nostra comprensió de l'essència d'aquests gèneres o estils literaris. És impossible de dir per avançat quins resultats es donarien amb aquesta investigació. Però seria interessant dur a terme investigacions coordinades en l'àrea de la novel·la moderna, i comparar amb aquest respecte les novel·les de Zola, tal vegada, amb les de Proust, o l'Ulisses de Joyce amb el cicle novel·listic de Galsworthy o les obres de Meredith. I què passaria si comparàssim, en aquest sentit, les obres de Thomas Mann, per exemple, amb els escrits de Foulkner? Si encertàssim a mostrar quines regularitats característiques hi ha en el tractament dels llocs d'indeterminació de l'obra literària en aquests casos, també seria possible establir les multiplicitats típiques de les possibles concrecions estètiques de les obres dels gèneres i estils literaris seleccionats.

La segona qüestió important que crida la nostra atenció fa referència a aquests llocs d'indeterminació d'una obra literària individual que no han d'esser neutralitzats en la seva concreció estètica. Hi ha en qualsevol obra literària d'art, i, en particular, en la autèntica poesia lírica reflexiva, buits en els quals no es diuen coses, se suprimeixen, queden indeterminades o obertes, llocs que, tot i la seva notable presència o els seu, també notable, desapercebuda absència, juguen, no obstant, un paper essencial en l'estructura artística de l'obra d'art. La investigació analítica de les obres ha de treure aquests llocs del seu estat no atès, de la seva estància en la obscura perifèria, sent conscients del fet de què la seva funció artística quedaria destruïda si els neutralitzéssim omplint-los d'una o altre manera. Completar, omplir aquests buits, amb indicacions positives no ens faria guanyar res, a no ser una innecessària xerremeca, i, com a afegit, es causaria una perturbació essencial en l'equilibri dels elements de l'obra d'art que, ben coneguts i determinats, apareixen clarament a la llum. El lector sensible i amb suficient cultura artística pasa en silenci sobre els buits, i justament això li permet constituir l'objecte artístic pretès per l'artista, almenys amb certa aproximació. El lector menys cultivat, el diletant de què parlava Moritz Geiger, que només està interessat per la sort dels pesonatges representats, no presta atenció a la prohibició de neutralitzar els buits, i converteix obres d'art ben configurades en xerremeca barata i irritant per la seva murmurejadora del que no necessitava ser detallat. Aquí també queden inclosos aquests investigadors de la literatura que afegeixen a la lírica sensitiva i profunda, però també merament suggerent, d'un Hölderlin o un Rilke o --per posar un exemple clarament diferent-- un Trakl, els seus propis tractats liricometafísics, atenuant en gran mesura amb el seu parloteig el que en l'obra d'art estava justificat només com a prospecte, com a indicació o presentiment, i que ha de quedar talment. D'aquesta manera, si més no, l'investigador professional de la literatura que duu a terme una investigació analítica de l'obra literària d'art, ha d'acontentar-se en aquests límits, atenint, estrictament, la situació en l'obra d'aquests llocs d'indeterminació que han de restar així en el procés de concreció.

WARNING, R., Estética de la recepción, "La balsa de la medusa", Visor, Madrid, 1989: 47-48
Traducció a l'espanyol, a partir de la qual l'he traduït al català, de Ricardo Sánchez Ortiz de Urbina.

Lazy Lester - Rainin' In My Heart 1989.avi

2011-11-21T14:20:00.000+01:00

Oda XVII - Horaci

2011-11-20T11:55:00.004+01:00

Veloç com és, Faune ve sovint a l'amè Lucrètil des
de la muntanya del Liceu i protegeix contínuament les
meves cabrelles de l'ardorós estiu i dels vents plujosos.

Lliures de perills, pel bosc segur, cerquen apartades dels
camins els arboços amagats i les farigoles, aquestes cabres,
maridades a un boc pudós, i les segalles no tenen por de
les verdes colobres.

ni dels llops de Mart, quan el so de la dolça siringa,
Tíndaris, ha fet ressonar les valls i les roques polides d'Us-
tica, ajaçada al pendís.

Els déus em protegeixen, els déus es complauen en la
meva pietat i en la meva Musa. Aquí, la rica Abundància
farà rajar per a tu, a doll, el seu corn, generós de béns
de la terra;

aquí, en una vall recollida esquivaràs les xardors de la
canícula i, amb la lira de Teos, cantaràs, sofrents pel
mateix home, Penèlope i Circe, de color de mar;

aquí assaboriràs, a l'ombra, unes copes innocents de
vi de Lesbos, i Tioneu, el fill de Sèmele, no barrejarà
amb Mart els seus combats, i no tindràs por que per
sospites

l'insolent Cirus posi damunt teu --tan feble com ets en
esguard d'ell!-- les meves mans sense aturador i trossegi la
corona cenyida als teus cabells i esquinci el teu vestit que
no li ha fet cap mal.

HORCI, Odes i Epodes, "Volum I, Escriptors Llatins", Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2009: 80-81.
Imatge del déu Pan.

Billy elliot dance

2011-11-19T21:44:00.000+01:00

Oda XIII - Horaci

2011-11-18T12:24:00.003+01:00

Quan tu, Lídia, lloes el bescoll de color de rosa de
Tèlef, i els braços, blancs com la cera, de Tèlef, ai! se
m'infla el fetge i em bull ple d'un fel amarg. Llavors
perdo l'enteniment i el color, i les llàgrimes em llisquen
sense adonar-me'n galtes avall i delaten com és de pre-
gon el foc persistent que em consumeix. Em recremo si
t'han macat els blancs muscles les baralles encruelides pel
vi o si el minyó, embogit, ha deixat amb les seves dents
un senyal inesborrable en els teus llavis.

No; si fas cas del que et dic, no esperis que sigui cons-
tant aquell qui malmena bàrbarament els teus dolços be-
sos, que Venus ha impregnat amb la quinta essència del
seu nèctar. Feliços tres vegades i més aquells qui manté
units un lligam indestructible, un lligam que cap esquei-
xament de l'amor, produït per malignes discòrdies, no
desfarà abans del darrer dia.

HORACI, Odes i Epodes, "Volum I", "Escriptors llatins", Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2009.
Llegit dia 14 de maig arribant a Pineda de Mar, dins el tren.

Naturalesa Vs Art: les característiques del geni - David Viñas

2011-11-18T09:46:00.001+01:00

Un dels debats que Longino reobreix és el que plantetja la vella qüestió de si el geni neix o si es fa. Es tracta, per tant, de tornar sobre la polaritat ingenium/ars, que enfronta dues postures antagòniques: les de qui sostenen que el geni poètic és fruit d'una aptitut natural i que, val a dir, no pot aprendre's com un estudi o una tècnica, i la de qui opina tot el contrari, que les obres mestres són sempre el fruit d'una forta disciplina, de l'aplicació d'una sèrie de normes acadèmiques. En aquest debat, Longino segueix la mateixa actitut que Horaci, pensa que, tot i les aptituts naturals són importants, no poden esser abandonades a l'atzar, deixant-les mantifestar-se de manera anàrquica, sinó que hem de saber combinar el geni natural amb la disciplina i el mètode per posar fré als excessos produïts per impulsos naturals. Les seves paraules són clares al respecte: "Les genialitats estan especialment exposades al perill quan se les abandona i quan, desprovistes de tota disciplina, sense àncora ni seny, es deixen arrossegar pel seu impuls, orb, i la seva ingènua audàcia" (II, 2; 1996: 75). La postulació d'aquest just mitjà no convenç del tot, tot i esser un símptome de prudència. I no convenç perquè quan Longino presenta les cinc fonts de les que emana la sublimitat deixa clar que lo principal, per sobre de qualsevol altre aspecte, és el talent natural, sense el qual resulta vana qualsevol aspiració sublim (VIII, 1; 1996: 91). Tot i que el cert és que també adverteix que el talent envelleix, és a dir, que el geni pot entrar en una etapa de declivi. Ho demostra al·ludint al cas concret d'Homer i comparant la Ilíada amb l'Odissea, una comparació que fou freqüent en l'Antiguitat. En aquest punt, Longino dóna per suposat quelcom que no queda tan clar, perquè els mateixos crítics grecoromans ho discutien: que la Ilíada és anterior a l'Odissea. A judici seu, però, la Ilíada és una obra molt més perfecta perquè Homer l'escrigué en la plenitut del seu geni, mentre que l'Odissea és una obra ja de vellesa i hi predomina lo narratiu, la xerrameca (IX, 12-15; 1996: 101-105). Aquestes crítiques a Homer i altres poetes sublims, com Plató, s'expliquen perquè Longino està convençut de què "les naturaleses superiors no estan, en absolut, exentes de defectes" (XXXIII, 2; 1996: 171). És a dir: Longino admira profundament els grans genis, però a la vegada, sap reconèixer els seus defectes, tot i que els considera "lliscades accidentals", excepcions en obres dindudable qualitat (XXXIII, 4; 1996: 171). Al cap i a la fi, si tots els genis s'equivoquen alguna vegada és perquè s'arrisquen a fer innovacions en busca de grans èxits i això és preferible a no arriscar-se mai i esser una mediocritat. El que és curiós és que Longino s'atraveix, fins i tot, a trobar una justificació per als mediocres. Diu que tot el món sap que els encerts poètics es recorden menys que els errors i que, per això, la majoria dels poetes prefereixen no arriscar-se a què el seu nom passi a la posteritat lligat a algun defecte que li podran tirar en cara per haver intentat qualque innovació (XXXIII, 3; 1996: 171). Això explica, no només el fet de què hi hagi molts poetes mediocres, sinó que fins i tot que existeixin mediocritats correctes, és a dir, poetes que no estiguin disposats d'assumir grans riscos però que demostren una certa qualitat, aconseguint alguns encerts importants i no donant mai un pas en fals. Qui així es comporten, tal vegada trepitgin sempre sòl segur i se sentin segurs, però mai no arribaran a ser poetes sublims, doncs només aquell que assumeix riscos i s'exposa a grans caigudes aconsegueix la sublimitat. Sense córrer riscos, doncs, poden aconseguir-se algunes excel·lències, però aquestes no tendran l'autèntica grandesa (XXXIII, 2; 1996: 171). És clar que, a l'arriscar-se, el poeta genial comet errors, i així ho reconeix Longino. Diu que certs descuits, certes negligències, són normals en un geni perquè és impossible de mantenir sempre el nivell de sublimitat. De fet, precisament per això, lo sublim no és quelcom que afecti tota una obra, sinó a passatges concrets. En qualsevol cas, per a Longino, els defectes del geni queden sempre totalment contrarrestats per els tocs de sublimitat. Si es fes un inventari d'errors i encerts, els segons eclipsarien, sens dubte, els primers. En definitiva, per molts defectes que Longino pugui arribar a assenyalar en poetes sublims --i n'assanyala varis--, res no impedeix que els consideri éssers superiors a la resta dels homes, éssers quasi divins. La seva admiració pels genis és, com es veu, absoluta. Abans s'ha dit: frega la veneració. D'allà que si parla a vegades de defectes del geni sia només per deixar clar que aquests defectes denuncien l'home que hi ha en ells, és a dir, són fruit de la seva condició humana de la mateixa manera que els seus èxits sublims mostren la seva part divina (XXXVI, 1; 1996: 179). Longino parla, doncs, d'autèntics semidéus. Semidéus als que resulta impossible no admirar profundament perquè la naturalesa fa brollar en l'ànima humana un desig irrefrenable i una total admiració per tot lo gran i per tot el diví (XXXV, 2; 1996: 177). Hi ha coses que solen esser considerades útils i, fins i tot, completament necessàries, però el sublim situa el problema en una altre dimensió: en l'esfera de l'extraordinari. D'aquí que, només, l'admiració sigui possible davant qualsevol mostra de sublimitat.

És obvi que, tot i que a Roma la tendència anava sent cada vegada més a presentar la poesia com a fruit d'un domini dels recursos del lleneguatge --domini de la gramàtica i de la retòrica--, Longino segueix mantenint la tradició platònica quan presenta el poeta genial com un ésser misteriosament inspirat que aconsegueix grans obres, no per l'habilitat tècnica com per la grandesa de la seva ànima, que està posseïda per la divinitat (Wahnón Bensusan, 1991: 33). Segons Longino, el poeta, com l'orador, està en una situació de trance, de místic transport, en un estat d'embriaguesa durant la configuració del seu discurs (Longino, III, 5 i VIII, 4; 1996: 81 i 93). La idea no és, de cap manera, original, però si longino insisteix en assenyalar-la és perquè el seu tractat es troba en el marc d'una polèmica entre qui creu que la retòrica és una autèntica ciència i que, per tant, havia de respectar escrupulosament les seves formes, i qui donen menys importància a l'aspecte científic del sistema retòric i a la formació en aspectes tècnics de l'orador perquè creuen que, en el moment de configurar un discurs, era molt important la inspiració (Alsina, 1996: 30-31). Longino defensa el talent natural per damunt de qualsevol recepta d'escola, però creu que lo ideal és que ingenium i ars --com hem vist abans-- estiguin pràcticament fosos i en perfecte equilibri. A judici seu, s'ha de saber combinar el do natural que es posseeix amb certes dosis d'artifici retòric, amb certs trucs d'ofici, el resultat és sempre de major qualitat. Pot aconseguir-se, fins i tot, causar una sensació de total naturalitat des de l'artificial. És el que passa, per exemple, amb l'ús d'una figura concreta: la denominada interrogació retòrica. Longino creu que amb ella pot arribar-se a la sublimitat perquè, tot i que es tracti d'un artifici, quelcom molt estudiat, aconsegueix causar la impressió de què la pregunta ha sorgit espontàniament, d'un moviment emotiu de l'orador o del poeta, que estigués molt implicat en el que deia. La sensació de naturalitat o autenticitat queda així assegurada (Longino, XVIII, 2; 137-139). Passa el mateix amb l'hipèrbaton, assegura Longino: quan es tracta d'una alteració de l'ordre lògic de la frase o de les idees compostes, pot donar la impressió d'obeïr a un estat especial d'emoció en el que el poeta, com qualsevol que estigui posseeït pel moviment passional, pronuncia les paraules talment surten del seu interior, sense passar-les per un filtre lògic que les ordeni. Com si es tractés, en definitiva, d'una emoció comunicada en estat brut (XXII, 1; 1996: 145). Sobre aquestes qüestions, unes paraules de Longino resulten especialment significatives: "I és que l'art aconsegueix el seu punt culminant quan es dóna doni la impressió de pura naturalitat, i la naturalesa aconsegueix la seva perfecció quan, imperceptilement, tanca els principis de l'art" (XXII, 1; 1996: 145).

Longino extèn aquest equilibri entre naturalitat i artifici a l'estil artístic en general. Creu que hem de fugir sobèrbia, d'un estil sobrecarregat, recercat i pedant, tot i que també, li pareix convenient tenir la precaució de no caure en la trivialitat i la ximplesa (III, 1 i s.; 1996; 79 i s.). Com podem veure, el que fa és explicar justament allò que el tractat de Cecili no explicava: els mecanismes que hem de seguir per aconseguir la sublimitat i evitar certs defectes d'estil.

(fragment) Un instant de felicitat - Thomas Mann

2011-11-15T19:54:00.002+01:00

Silenci! Mirarem l'interior d'una ànima. Al vol, per dir-ho així, de pas, i només al llarg d'unes poques planes, car estem d'allò més enfainats. Venim de Florència, d'èpoques passades; allí es tracta d'assumptes difícils i definitius. I han estat dominats... per aquí? Per la cort, potser, en un castell reial..., qui ho sap? Estranyes coses que brillen somortes són a punt d'adreçar-se... Anna, la pobre jove baronessa Anna, no tenim gaire temps per a tu!...

Compàs de tres per quatre i dringadissa de copes; avalot, xafogor, bonior, passes de ball: ens coneixen, coneixen la nostra petita feblesa. ¿És degut al fet que allí el dolor rep els ulls més pregons i nostàlgics, que secretament ens deturem de tan bon grat en els indrets on la vida celebra les seves senzilles festes?

MANN, T,. Toni Kröger i altres narracions, Un instant de felicitat (estudi), "Les millors obres de la literatura universal, 31", Edicions 62 i la Caixa, Barcelona, 1989: p. 229.
Trad.: Judith Vilar

Ara mateix - Miquel Martí i Pol (lectura)

2011-11-14T21:46:00.000+01:00

Viallibre de dia 8 de novembre de 2011

2011-11-14T00:57:00.000+01:00

En homenatge a Montserrat Roig

2011-11-13T15:26:00.007+01:00

Santa Llúcia...

2011-11-13T11:13:00.002+01:00

Pujant les escales, entre els arbres, per a arribar a Santa Llúcia, amb un Maria Antònia Oliver a la mà: Figues d'un altre paner.

Louis Armstrong - When The Saints Go Marching In

2011-11-12T20:44:00.001+01:00

Raimon (1966) - " Cançó de la plenitud del matí "

2011-11-12T19:18:00.001+01:00

A Tribute to Vincent Van Gogh

2011-11-09T14:47:00.001+01:00

L'artista Adolf presentant el vano de les Lectures a la Fresca 2010

2011-11-09T14:37:00.001+01:00

La vida és bella (català) - Gisela

2011-11-06T21:34:00.001+01:00

I - Ildefonso-Manuel Gil

2011-11-05T21:44:00.002+01:00

He visto muchos años florecer el almendro.
(Aún no he cumplido los cuarenta, ni los he de cumplir...
Dejadme. Hablaba de la flor del almendro.)
¡Qué gozosa sorpresa
a orillas del invierno, sus colores!
Nunca fueron tan bellos y olorosos
como en la primavera última.

Vosotros que ignoráis la decisiva belleza de una flor,
o de una nube,
tampoco conocéis cuánto dolor se esconde en las palabras.
Llenos de vida en medio de la vida,
pasáis apresurados, sin asombro, entre infinitas gracias,
seguros de encontrarlas nuevamente,
y vuestro corazón es única medida de las cosas.
Mas cuando yo hablo y digo "última primavera",
digo adiós a la rosa y al pájaro y la brisa.
Desalentadamente,
digo adiós a mi mismo.

Ha crecido mi muerte a su nivel exacto.
Dentro de mí derrama su luz en cuanto miro,
tornasolando el mundo,
resaltando sus gracias,
destilando una gota purísima de tiempo,
esencia de mis años, mis días y mis horas.

Ella, sobre las cosas su mano transparente
como un ballet confuso de recuerdo o ensueño,
me ofrece sucesivas sorpresas de la vida,
encendimientos súbitos en honduras de sombra.
Desde el andén del llanto contemplo vuestra prisa;
compadezco la inútil obstinación del hombre,
sus andanzas a ciegas entre hermosos presentes
sobre los que derrama recuerdos, impaciencias,
fantasmas de su miedo a saber que está sólo,
que estará siempre a solas entre seres y sombras.

Ahora que mis ojos, turbios de despedidas,
humilmente saben que la luz permanece,
y siento en mí, ligera, la levedad del hombre,
el immenso silencio donde el tiempo ha guardado
como viejas monedas tantas palabras dichas,
la hermosa indiferencia de la roca y del agua,
todo este altivo mundo donde viví extranjero,
y que se está alejando,
borrándose en mis ojos,
dejándome entrever su terrible belleza en perspectivas últimas,
en fulgores que surgen de la niebla invencible,
ahora, desterrado,
sé que en los lentos ojos del suicida
la última luz será la más hermosa.

Escoltant, llegint, interpretant Hendrix

2011-11-04T12:34:00.003+01:00

L'objectiu de la meva música és ensenyar a la gent d'estimar-se a si mateixa i a situar-la cara a cara front la Veritat. Les vibracions musicals són com les ones de la mar. La mar de la nostra consciència, per on entren, perquè sorgeixi la unió espiritual de tots els homes en una mena de catarsi general... Un músic, un escriptor, un artista, si realment és un missatger, ha d'esser com un al·lotet que encara no ha estat corromput amb massa contactes amb la resta d'habitats del món. Un músic, un poeta, és pur! Per això, és per això, que la nostra música ha de purificar l'ànima...

CANCION PARA CANTAR UNA CANCION - Ángel González

2011-11-04T10:42:00.004+01:00

Esa música...
Insiste, hace daño
en el alma.
Viene tal vez de un tiempo
remoto, de una época imposible
perdida para siempre.
Sobrepasa los límites
de la música. Tiene materia,
aroma, es como polvo de algo
indefinible, de un recuerdo
que nunca se ha vivido,
de una vaga esperanza irrealizable.
Se llama simplemente:
canción.
Pero no sólo es eso.

Es también la tristeza.

(Del libro Procedimientos narrativos)

POÉTICA DEL 50 una promoción desheredada, edición preparada por Antonio Hernández, "poesía", Endymion, Madrid, 1991: 84-85.

Ken Zazpi- La lluna

2011-11-03T22:57:00.001+01:00

Crítica i crítics - Joan Fuster

2011-11-03T22:28:00.003+01:00

La crítica, per una exigència cultural profunda, s'ha convertit en els nostres dies en una ocupació, o en una inclinació, que excedeix els quadres de la crítica professional. No trobareu, potser, cap escriptor, gran ni petit, que no hagi agafat la ploma un dia o altre per opinar sobre un llibre, sobre un autor, sobre un moviment literari, sobre els conceptes fonamentals de la literatura. I anima veure que, entre els qui han dubtat a incidir i reincidir en aquest treball, figuren alguns dels creadors més importants i indiscutits del moment. Pàgines precioses de crítica ens han donat poetes com Valéry, Eliot i Riba, novel·listes com Mann o Huxley. Cap escriptor responsable no faria seva, a hores d'ara, aquella incidiosa afirmació de Balzac: la qual, per altra banda, apareix entonada en un pamflet satíric -la Monographie de la Presse Parisienne-, secundari i banal. I encara, val la pena recordar que el mateix Balzac, quan, per exemple, comentava la tècnica i els recursos de Stendhal, no feia sinó crítica, i crítica de la més implacable i precisa, sense necessitat impotent -ans al contrari!

JULIÀ, J., La crítica de Gabriel Ferrater. Estudis d'una trajectòria intel·lectual, Pagès Editors, Lleida, 2004.

William Faulkner

2011-11-03T00:06:00.002+01:00

LUZ DE AGOSTO – WILLIAM FAULKNER – NOVELA

2011-11-02T23:45:00.000+01:00

LUZ DE AGOSTO – WILLIAM FAULKNER – NOVELA

VIVALDI - La Stravaganza (Fabio Biondi, Europa Galante)

2011-10-31T11:45:00.000+01:00

Muerte en venecia (4-12)

2011-10-28T22:04:00.001+02:00

Baltasar Porcel entrevista Jacint Verdaguer

2011-10-28T17:18:00.000+02:00

http://www.tv3.cat/videos/1345369/Porcel-entrevista-Jacint-Verdaguer

De Ferrater a Riera... - Miquel Sureda i Jaén

2011-10-28T12:49:00.005+02:00

No puc deixar de banda Gabriel Ferrater. Em persegueix i, sabeu què? M'agrada que ho faci. I, com que no puc córrer, deix que m'atrapi. Mos seim enterra, els dos, i analitzam poema per poema. Em fa veure noves flors, cada vegada que rellegim un poema seu. A la fi, acabam escollint "Posseït", poema que també, a part de a "Da nuces pueris", i per tant, a "Les dones i els dies", també està inclòs en el llibre auditiu que en feu la Universitat Oberta de Catalunya pel Sant Jordi, allà, el 2006. M'ensum que la feina que m'espera m'agradarà d'allò més...

(...)

De Ferrater a Riera i tir perquè em dóna la gana de dir-ho així. Perquè no comprenc, exactament, no ho entenc que posis cara de no entendre, de no comprendre, res del que t'estic dient. Però ja ho he dit. Sí, encara m'agrades. Dibuixa, perfila, amb els fils del jersei que vaig teixir-te per tal de què no tenguessis fred quan caminessis al meu costat. Ens agafarem de mans, i tendré les mans plenes d'aquella bàrbara finor, pura, d'un sutge estètic, de color blanc, plenes d'existència. La més bella que no poguem imaginar. Ara, deixa'm ser qui som. I, tanmateix, tant si ho vols com si no, ho seré.

(fragment) La mort a Venècia - Thomas Mann

2011-10-26T20:03:00.003+02:00

(...) El sol desvia la nostra atenció de les coses intel·lectuals vers les coses sensibles (...) És a dir, atueix i fascina la intel·ligència i la memòria fins a tal punt que l'ànima, davant el plaer, oblida completament la seva veritable natura i, embadalida d'admiració, resta captivada per l'objecte més bell que el sol il·lumina; i després, amb el sol ajut d'un cos, encara pot enlairar-se a una contemplació més elevada. En veritat, l'amor fa com els matemàtics que ensenyen a infants inhàbils imatges sensibles de formes pures: el déu Eros, per fer-nos visible l'espiritual, se serveix de la figura i el color de la joventut humana, ens l'adorna amb tot l'esclat de la bellesa per tal d'ajudar-nos la memòria, i la seva visió ens abranda de dolor i d'esperança.

Això pensava el vell entusiasmat, amb prou facultats encara per sentir-ho. I el brogit del mar i el fulgor del sol li teixiren un somni seductor. Veia el vell plàtan no gens lluny de les muralles d'Atenes, aquells ombratges sagrats, flairosos de tarongina, ornats pels exvots i les piadoses ofrenes en honor de les nimfes i d'Aquelous. El rierol corria cristal·lí sota l'arbre frondós, per una llera de palets lluents. Els grills omplien l'aire amb el so dels seus violins. I sobre el pradell, que davallava en pendent suau de manera que, bo i estant ajagut, hom podia tenir el cap dret, hi havia dos homes reposant a recer de la calor del dia: l'un era vell i l'altre, jove, l'un era lleig i l'altre, bell, la saviesa i la gràcia. I, entre fineses i enginyoses plasenteries per mantenir l'atenció, Sòfocles alliçonava Fedre sobre el desig i la virtut. Li parlava de l'esgarrifança ardent que experimenta l'home sensible quan els seus ulls perceben un símbol de bellesa eterna; li parlava de la cobejança dels profans i dels dolents, que no poden pensar en la bellesa encara que en vegin la imatge i no són capaços de respectar-la; li parlà de la santa temença que s'empara de l'home noblee que se li apareix una faç divina, un cos perfecte, i de com tot ell tremola i es trasbalsa, tot just gosa alçar els ulls, venera aquell que té bellesa i fins i tot se li oferia en sacrifici com a una deïtat si no hagués de témer de passar per foll. "Perquè la bellesa, Fedre, i només ella, és amablee i visible alhora: ella és -tingues-ho ben en compte- la sola forma de l'esperitual que els nostres sentits poden copsar i suportar. Altrament, què fóra de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? No ens consumiríem i ens abrusaríem d'amor com en altre temps Sèmelee davant Zeus? Així doncs, la bellesa és el camí del sensible vers l'espiritual, el sol camí, el sol mitjà, estimat Fedre..." I després l'audaç seductor expressà la cosa més subtil: "Qui estima és més diví que l'estimat, puix que en ell habita el déu, que en l'altre no." Aquest és potser el pensament més delicat i més irònic que mai s'hagi concebut; d'ell neixen tota la malícia i la més secreta voluptat de desig.

Per a l'escriptor és una sort el pensament que pot esdevenir sentiment i el sentiment que pot esdevenir pensament. La idea apoderant-se del cor, el sentiment envaint el cervell: això era el que experimentava en aquells moments el vell solitari; sabia, sentia que la natura s'estremeix de goig quan l'esperit s'inclina en senyal d'homenatge davant la bellesa. De cop i volta li vingueren ganes d'escriure. Prou diuen que Eros estima l'oci i que per a l'oci ha nascut, però en aquell punt de la crisi l'excitació d'aquell home tocat d'amor cercava una sortida en l'expressió literària. El motiu li era gairebé idiferent. En el món intel·lectual havia estat suscitada una enquesta sobre un problema candent de la cultura i del gust, i el nostre escriptor havia rebut el qüestionari després de la seva partida. El tema li era familiar, era una cosa viscuda per ell; el desig de fer-ho resplendir a la llum de la seva paraula se li féu tot d'una irresistible. Però l'anhel anava més enllà: sentia el desig de treballar en presència de Tàdzio, de prendre'l per model, de conformar l'estil a les línies del seu cos, que li semblava diví, i de traslladar-ne la bellesa al regne de l'esperit, com en altre temps l'àguila s'endugué al cel el pastor troià. No li havia semblat mai tan voluptuós el plaer de la paraula, mai no havia estat tant conscient del fet que Eros viu en el verb, com durant aquelles hores saboroses i arriscades en què, assegut davant la taula de vímet sota el tenderol, tenint davant seu l'ídol i sentint la música de la seva veu, emmotllava a la bellesa de Tàdzio la seva breu dissertació, una pàgina i mitja de prosa refinada, que ben aviat suscitaria l'admiració de molts per la seva puresa, noblesa i tensió sentimental. Sens dubte és bo que el món només conegui l'obra bella i no els seus orígens ni les condicions en què ha aparegut; perquè el coneixement de les fonts d'on ha brollat la inspiració potser determinaria el desconcert i l'astorament del lector, i l'exquisitat de l'obra restaria sense efecte. Hores singulars! Esforç estranyament aclaparador! Original i fucund maridatge de l'esperit amb un cos! Quan l'Aschenbach plegà d'escriure i abandonà la platja, se sentí exhaurit, trasbalsat, com si la consciència l'acusés d'haver-se lliurat a una disbauxa.

MANN, T., La mort a Venècia, Proa, Barcelona, 2009: 69-72.
Trad.: Joan Fontcuberta.

La tardor - Alphonse de Lamartine

2011-10-25T22:53:00.004+02:00

Hola, boscos coronats de restes de verdor!
Fullam esgrogueït sobre l'herbei espars;
Hola darrers bells dies!; el sol de la natura
S'adiu amb la sofrença i pau als meus esguards.

Segueixo a un pas badoc el sender solitari;
M'agrada veure encara, per darrera vegada,
El sol que empal·lideix, i quasi no perfora,
A terra, amb dèbil llum, l'obscuritat dels boscos.

Sí, ara a la tardor, quan la natura mor,
Als seus esguards velats trobo més atractius;
És l'adéu d'un amic, és el darrer somriure
Dels llavis que la mort, per sempre tancarà.

Així, prest a deixar l'horitzó de la vida,
Deplorant dels llargs dies l'esvanida esperança,
Em giro de cop, i amb l'esguard de desig
Contemplo tots els béns dels quals mai no he gaudit.

Terra, sols, valls petites, bella i dolça natura,
Una llàgrima us dec, prop de la meva tomba!
L'aire és tan perfumat! i la claror és tan pura!
Als esguards d'un morent el sol n'és tant, de bell!

A hores d'ara voldria buidar fins al solatge
Aquest calze mesclat de nèctar i de bilis:
A la copa amb què jo em bevia la vida,
Potser hi restava, al fons, una gota de mel!

Potser els temps venidors em guardaven encara,
Havent perdut l'esper, un poc de benaurança!
Potser, dins la gentada, una ànima que ignoro
Hauria entès la meva, i m'hauria respost!...

Una flor cau lliurant els seus perfums al zèfir;
A la vida, al sol, són allí els seus déus:
Jo moro, i la meva ànima, al moment en què expira,
S'exhala com un so trist i melodiós.

[Trad. Joan Peña]

Poesia Francesa, "Les Millors Obres de la Literatura Universal", Edicions 62 i La Caixa, Barcelona, 1985: 258.

Siau qui sou!; un destapador - Bartomeu Mestre i Sureda

2011-10-24T22:28:00.001+02:00

Symphonie Nr.1 "Titan" - Gustav Mahler

2011-10-23T22:27:00.001+02:00

(fragment) Escena III - La tragèdia de Macbeth - William Shakespeare

2011-10-23T15:37:00.003+02:00

BANQUO
(...)
Si hi podeu veure en les llavors del temps
i dir quin gra prosperarà i quin no,
parleu-me a mi, que no demano res
ni temo el vostre favor o el vostre odi.
(...)

Piano Man . Billy Joel

2011-10-22T16:00:00.001+02:00

It's nine o'clock on a Saturday
The regular crowd shuffles in
There's an old man sitting next to me
Makin' love to his tonic and gin

He says, "Son, can you play me a memory
I'm not really sure how it goes
But it's sad and it's sweet and I knew it complete
When I wore a younger man's clothes."

la la la, di da da
La la, di di da da dum

Chorus:
Sing us a song, you're the piano man
Sing us a song tonight
Well, we're all in the mood for a melody
And you've got us all feelin' all right

Now John at the bar is a friend of mine
He gets me my drinks for free
And he's quick with a joke and he'll light up your smoke
But there's some place that he'd rather be
He says, "Bill, I believe this is killing me."
As his smile ran away from his face
"Well I'm sure that I could be a movie star
If I could get out of this place"

Oh, la la la, di da da
La la, di da da da dum

Now Paul is a real estate novelist
Who never had time for a wife
And he's talkin' with Davy, who's still in the Navy
And probably will be for life

And the waitress is practicing politics
As the businessman slowly gets stoned
Yes, they're sharing a drink they call loneliness
But it's better than drinkin' alone

Chorus
sing us a song you're the piano man
sing us a song tonight
well we're all in the mood for a melody
and you got us all feeling alright

It's a pretty good crowd for a Saturday
And the manager gives me a smile
'Cause he knows that it's me they've been comin' to see
To forget about their life for a while
And the piano, it sounds like a carnivore
And the microphone smells like a beer
And they sit at the bar and put bread in my jar
And say, "Man, what are you doin' here?"

Oh, la la la, di da da
La la, di da da da dum

Chorus:
sing us a song you're the piano man
sing us a song tonight
well we're all in the mood for a melody
and you got us all feeling alright

Quimi Portet, "Em dius" (original de Toti Soler)

2011-10-21T15:48:00.000+02:00

Mentre camin per Jaume II trob en Jesús Santana que toca pel carrer i canta en català. Dóna gust de trobar gent que utilitza la nostra llengua. La cançó, m'emociona tant..., que decidesc escoltar-la, i, com si fossis tu, acariciant la meva orella, m'entra una emoció per la punta dels dits, petits.

Dia 17 d'octubre de 2011 en la vida d'un servidor

2011-10-17T22:56:00.005+02:00

Avui he començat el dia amb molta energia. He anat a tornar uns llibres a la biblioteca de l'institut. Bon dia a tothom! El cel era clar i lluïa un sol que feia ganes de fer coses. He entrat per la porta principal de l'Institut Mossén Alcover de Manacor, just davora ca meva. Els alumnes ja eren dins la classe quan he arribat a davant portaria. Les porteres, com és costum, m'han saludat amb bona cara i un gran "Bon dia". Dins el meu cap, hi sonava l'última cançó que vaig escoltar anit: "Coming home to you baby" de Sony Boy William. Migsomrient m'he dirigit al blog on hi ha la cantina i he pujat les escales fins arribar al primer pis. Allà, he trobat en Miquel, l'informàtic que té el despaig, per dir-ho d'alguna manera, en una sala petita vora la Biblioteca Miquel Àngel Riera, la biblioteca de l'institut. He entrat a dins la biblioteca que en aquelles hores era ben buida. No hi havia ni tan sols els bibliotecaris que tenen cura de la sala plena de llibres. Quan he vist que no hi havia ningú i, jo, tenia pressa, frissava, he anat fins a la taula de na Bel, la bibliotecària, i hi he posat els dos llibres que havia de tornar allà sobre: La poesia de Miquel Bauçà i de Miquel Àngel Riera i una traducció de Rafael Alberti feta per Miquel Àngel Riera. Els dos llibres pertanyen a la col·lecció de llibres que la família del poeta i narrador manacorí, autor de llibres com L'endemà de mai, El pis de la badia, Poemes a Nai o La Bellesa de l'home, entre d'altres, va entregar en agraïment a la biblioteca de l'Institut manacorí. Hi he escrit una nota:

Aquests dos llibres, els torn desprès d'haver-me estat de gran ajuda.
"La vida és vida o existència" (Miquel Bauçà)
Gràcies Miquel Sureda i Jaén

Quan he acabat d'escriure la nota, he col·locat els dos llibres, un sobre l'altre, i hi he inserit la nota entre els llibres, sobresortint considerablement.
He sortit, mentre escoltava com en Miquel engegava el ventilador de la seva "saleta/despaig" (digau-li com volgueu). I quan he arribat al darrer esglaó de l'escala he vist el professor que s'encarrega de la biblioteca juntament amb na Bel (perdonau la mala memòria que tenc, però no record el nom) i li he dit que havia deixat dos llibres que tenia com a prèstec sobre de la seva taula de la llibreria. La seva resposta m'ha fet riure, encara una estona després d'haver-me'l trobat:

- Miquel, en veure els llibres, sabríem que eren teus. Només tu has tret llibres d'aquests de la biblioteca, estirant sempre tant cap a lo teu. Aquí, a l'Institut, no els feim llegir llibres tan avançats. Ets un "fora de sèrie". Moltes gràcies.

He sortit de l'Institut seguint el mateix procediment d'entrada.

Més tard, després d'anar al neuròleg Pablo Dávila amb mumare; car volia assegurar-se que la pallissa de dissabte dia 8 d'aquest més no m'havia afectat, he anat a la Biblioteca Pública de Manacor, situada dins el Convent dels franciscans de Manacor. Uns vegada allà, he pujat al primer pis, on estan els Manuals de Biblioteca i, després de fullejar-ne tres o quatre que m'havia recomanat en Toni, el director de la biblioteca, he decidit que el que feia més a les meves inquietuts actuals era un de Manuel Carrión Gútiez, Manual de Bibliotecas, editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez l'any 1990, tot i que la primera edició era de 1987; aquesta era la tercera edició que en feien, del llibre.
La resta del dia ha passat com passen les hores d'un dia qualsevol, llegint. Llavors, prop de les nou del vespre, amb en Tomeu P., hem anat a una reunió amb uns quants companys. La finalitat d'aquesta reunió, trobada, era la d'organitzar una mica la proposta que em feu ahir en Tomeu: "Ràdio Xifó"! Pareix que les ganes no hi falten. A mi m'han proposat de fer un programa que vagi sobre Literatura. M'ha fet il·lusió. La meva primera idea ha estat la de donar a conèixer a la gent els escriptors que ha tengut Manacor: Miquel Àngel Riera, Maria Antònia Oliver, Guillem d'Efak...

Ja veurem com va! Ànims... Quan estic teclejant els darrers caràcters, sent tocar mitja nit de fons, darrere darrere "Feel like going home" de Gary Primich.

Gary Primich - Sadie

2011-10-17T20:17:00.002+02:00

Ivor Amstrong Richards

2011-10-16T22:10:00.000+02:00

Hagamos un trato - Mario Benedetti

2011-10-15T23:17:00.001+02:00

Feel like going home - Gary Primich (per harmònica)

2011-10-15T12:30:00.000+02:00

A prop d'una finestra oberta - Konstantinos P. Kavafis

2011-10-14T21:17:00.003+02:00

En la calma d'una nit autumnal,
a prop d'una finestra oberta,
durant hores senceres, m'estic
en completa, plaent tranquilitat.
De les fulles cau la lleugera pluja.

El gemec del món preferible
ressona en la meva natura perible,
però és un dolç gemec, s'alça com una oració.
La meva finestra obre un món
desconegut. Se m'ofereix una font
de perfumats, inefables records.
Sobre la meva finestra baten
ales - frescos esperits autumnals
s'introdueixen i m'enrevolten
i en llur pura llengua em parlen.

Indefinides i vastes esperances
jo sent; i en el venerable silenci
de l'univers, les meves orelles escolten melodies,
escolten una cristal·lina, secreta
música del ball dels astres.

KAVAFIS, K., POEMES ocults, renegats i incomplets, "Poesia, 5", Leonard Muntaner Editor, Palma, 1998: 140.
Trad.: AVELLÀ, A. i GARCÉS, B.

Adele - Someone Like You

2011-10-12T15:24:00.002+02:00

Si escoltes la lletra de la cançó, de seguida t’adones que parla del seu ex. La cantant li desitja molta sort i a la tornada li demana que si us plau no l’oblidi i que espera trobar algú com ell en el futur.

Com a anècdota final, Adele afegeix que la lletra la va escriure estirada al llit mentre esperava que s’omplís la banyera, ja que va ser en aquell moment quan es va assabentar que el seu ex s’havia promès amb una altra noia.

La nota la he agafada de Ràdio Flaixbac: "Adele explica les curiositats del senzill “Someone like you”".