dimarts, 16 octubre de 2012

Sobre la confusió entre ‘nacionalisme’ i ‘independentisme’ - Manel Soler Cases




Recordo que, fa un temps (potser encara ara), quan deies “nacionalista” a un independentista, aquest, immediatament, et corregia: “Jo no sóc nacionalista, sóc independentista!”.
 
Tanmateix, la definició que donen del terme ‘nacionalisme’ el DIEC i el diccionari de la RAE potser ens ajudarà a escatir la qüestió. La RAE presenta, com a primera accepció, la següent: “m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece”. I afegeix, com a segona accepció: “2. Ideologia que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas”. Per la seva banda, el DIEC n’aporta aquesta altra: “m. Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”.

Ben enteses, les definicions d’un i altre diccionari són favorables a presentar un terme a la llum de l’altre, i viceversa. La del DIEC perquè considera nacionalistes aquells que, per pures conviccions polítiques, defensen la independència política i administrativa de la seva nació. I la de la RAE perquè, a més a més dels primers, hi ateny aquells que simplement se senten inclinats per la seva nació o per allò que representa.

Curiosament, però, només la definició del diccionari de la RAE, en la seva primera accepció, devasta el terme de contingut polític. I es dóna, doncs, la paradoxa que l’Acadèmia espanyola, en la seva definició del mot ‘nacionalisme’, desmenteix aquells que ens acusen de ser-ho al mateix temps que s’espolsen l’apel·latiu del damunt.

Així, qualsevol independentista és nacionalista en l’exercici de la defensa del fet diferencial i de les senyes d’identitat del poble al qual pertany, apriorisme que hi pesa més que qualsevol altra consideració política, per mi.

Però queda, encara, una qüestió per resoldre. Quan, des de determinats cercles espanyolistes, se’ns titlla de “nacionalistes”, el que fan és concórrer, implícitament, a la noció prèvia, preexistent, de nació. És a dir, justament d’allò que després neguen que siguem. La paradoxa és palmària. L’opacitat, la ignorància, en l’ús del terme és precisament allò que, en el fons, els desbarata l’argument. La conclusió és que ells són tan nacionalistes com nosaltres. L’única diferència que hi veig és que nosaltres utilitzem el ‘nacionalisme’ per afirmar la nostra identitat i ells, en canvi, per menyscabar-nos-la.